Victòria Lleixà

Victòria va nàixer el dia 9 de març del 1955 a Mas de Barberans, comenta que abans es naixia als pobles amb les comadrones i els metges que venien a casa. Els seus pares eren Victor Lleixà Lleixà i Cecília Subirats Sánchez. A més, Victòria té una germana tres anys més gran, que es diu Cèlia.

De la infantesa recorda que fins als 13 anys va anar a l’escola: “anàvem a l’escola fins que podíem. Com que hi havia collita anàvem a plegar a l’hivern i llavors anàvem al repàs de nit, apreníem el que podíem”. Recorda els noms dels mestres i les mestres, “Catalina, Don Javier, una altra que s’anomenava Carme, una que la cridàvem Teresina i a la qual que van posar una placa al col·legi…”, rememora Victòria, “van fer una escola gran que l’he vist fer tres vegades, i ara van les meues nétes”.

«Als 13 anys ja em vaig posar a fer jerseis, i el dia que no hi havia jerseis anàvem al camp, al préssec, a la cirera… lo treball que sortia, i quan hi havia jerseis tornàvem a fer jerseis. Teníem una apuntació i tricotàvem a casa amb una màquina que vam comprar, treballàvem les dos germanes, teníem una màquina cadascuna”, explica Victòria, “a l’estiu hi havia més feina que a l’hivern, i com que llavors no hi havia tanta feina, plegàvem olives… La faena de plegar olives era dura, ara és més fàcil ja que va la màquina”.

Al Mas de Barberans “se va crear un teleclub i quedàvem allí. Pagaves uns dinerets i jugaves: hi havia jocs, i allí mos reuníem de nit la gent jove i el ball lo feien en diumenge”. Li preguntem per la pauma i ens explica “no, de pauma no en vaig fer perquè vaig posar-me a fer jerseis. Ara s’ha tornat a fer això, i tenim un museu, però jo ja no hi he anat perquè ja tenia faena per casa”.

Té un record per a les seues amigues: “Marisa i Montse, una era pescatera i l’altra tenia una botiga de comestibles, ara queda Dolores que tenien un restaurant”. A Victòria li agraden les festes del poble, explica que participava en les carrosses, però de manera especial li fascina la Festa del Carnaval. “Anàvem a llogar vestits i mos disfressàvem i guanyàvem! I menjàvem amb l’amiga”, confessa.

Victòria comenta que als 16 anys ja es va posar a festejar i al cap d’uns anys es va casar. Al seu marit el va conèixer al ball del poble. Victòria explica que era molt balladora i exposa com de joves s’encomanaven los balls. “Ballarem el quatre o el cinc”, no tenien cap carnet, ho deien de paraula i es guardaven els compromesos “i si no t’agradava li deies que no”. Així mateix, raona que del seu marit li agradava “com ballava i com se portava; era educat.”

D’aquesta manera, als 16 anys es va posar a festejar, explica que “llavors anaven los nuvis a buscar a les novies a casa, i anaven al ball o al cine, a l’època de Franco feien el NODO i, en acabar, feien cine i una mica de ball en gramola”. Victòria, a més, recorda que “una vegada al Teleclub van vindre unes que eren de la secció femenina, van ensenyar a fer gimnàstica, balls i cuinar… jo també anava, va ser abans de casar-me”.

En referència al festeig, la nostra protagonista comenta riallera que “les mares havien d’estar davant, però natros ja vam ser una mica més modernes; no venien tant les mares. El meu home ja tenia cotxe, que li van comprar quan se va traure el carnet als 18 anys, i ens deixaven anar les germanes juntes, sortíem les dos parelles. Entre setmana venia a festejar totes les nits a casa, amb les mares sempre davant, però natros sempre fèiem l’espaviladet i quan no mos veien… pos natros una besadeta”.

Victòria tenia 22 anys quan es va casar: “de viatge de núvis vam anar a Mallorca, en aquell temps, 8 dies en avió, i llavors a Barcelona, Granada i Sevilla.” De més grans també van fer un viatge amb els amics: “vam anar a Puerto Banús i Marbella, i a Puerto Banús vam veure a la Isabel Pantoja; n’hem fet poques de vacances, però les que vam fer van ser ben fetes.”

De la vida de casada, explica que el seu marit Francisco “no tenia mare, es va morir quan ell tenia quatre anys, i tenia un germà que va tenir paràlisis i el van cuidar sa iaia i son pare i uns altres oncles. Sa iaia d’ell va criar quatre fills i els dos nets, i quan natros mos vam casar, mos vam fer un pis a la mateixa casa que vivien , i estàvem a una casa en dos pisos.”

En aquella època Victòria encara teixia jerseis “tenia el xiquet menut i la iaia encara estava bé i encara m’ajudava per a fer el menjar”. En aquell moment, ella es va quedar embarassada i va tenir una xiqueta, Victòria tenia encara més feina. “Mon sogre era viudo, José Maria, que estava paralític, va ser administratiu, i encara viu. Lo meu home anava a treballar en lo tractor de llaurador…”, rememora.

“Jo em vaig quedar mestressa de casa, a càrrec de 8 persones: 8 llits i 8 per a menjar; estàvem la iaia i jo. Ella va fer 7 cobrellits en ganxet; li vaig ensenyar i ella ho feia la mar de bé. Se deia Cinteta, teníem molta edat de diferència, però mos vam avenir molt perquè ara los joves, de no res ja no et volen, ja no t’avens”, recalca. “Sempre estàvem juntes, vam conviure sempre bé. De fet, no vaig tenir cap ajuda de cuidar la gent gran, que en aquell temps no n´hi havia”.

Victòria comenta que “administrava el jornal per a menjar tots, i també fèiem un hort, mon sogre el portava… Com estàvem al poble en ma germana, si mos necessitàvem mos ajudàvem”. “La meua germana encara es va poder traure el carnet en aquell temps, però jo tenia massa faena i no vaig poder, però als xiquets los ho deia: “traieu-vos-el, feu-ho ara, perquè després sempre hi ha més faena”.

“El 25 d’abril del 1978, per Sant Marc, va nàixer Marcos. Li havia de posar un altre nom, però com que va nàixer aquell dia li vaig posar lo nom del patró”, assegura. “Vam estar tres anys sense tenir-ne, de fills, i als tres anys vam anar a buscar una altra criatura i va nàixer la xiqueta, el dia 21 de maig: li vaig posar Maria Elisa, com a sa iaia que li deien Elisa, la mare del meu home. Amb el tercer, que es diu Francisco, se porten de 15 mesos i va nàixer lo dia 27 d’agost”, somriu Victòria.

A Victòria se li il·lumina la cara quan parlar dels fills. “Vaig estar un any fent jerseis a casa mentre tenia a mon fill gran, després portava els xiquets a la guarderia. Amb el temps van anar al col·legi, i al repàs. Els dissabtes los fèiem anar a plegar olives, per que sabessin el que significava. Ara un és pastisser, l’altre és pagès, cuida el tarongeral, i la xiqueta és esteticista”.

Victòria prossegueix, “los fills se van fer grans i vam fer els casaments, en vam fer dos perquè lo menut encara no s’ha casat. La filla va marxar a viure a Terrassa, va treballar també d’esteticista al Mas, però en va aprendre a Tortosa i a Barcelona; l’acompanyava a Barcelona quan estudiava.”

A tot això, Victòria també parla dels nets i netes. “Del fill gran són Edgar i Estel; la xiqueta de la meua filla se diu Elisa; i del menut tenim a Ona, ella té vuit anys”, confessa Victòria, “és la més xicoteta de tots, la vaig criar jo, perquè com los altres fills no viuen al Mas, pos jo vaig criar a esta masovereta, i està feta un bitxet i sa iaia la va espavilar…”. “Feia els termos per a dinar, feia molt de menjar, i ara penso: ‘com ho feia això?’, pos mira velant i matinant, la traus d’allí on pots la força.”

Victòria comparteix que li agrada molt fer fotos: “Fetes per mi, me comprava màquines de fer fotos i los feia fotos als xiquets i tinc un munt d’àlbums, hi hauria més d’un dia per a mirar-los, m’agrada fer fotos.” Amb tot, diu que per a ella el més important a la vida és “sempre s’ha de tenir il·lusió a la vida, és el que et motiva a fer coses”.