Teresa Miró
Teresa Miró Panisello, va nèixer 21 de novembre de 1926. “Mon pare era José Miró Solé i ma mare Teresa Panisello Montserrat”, explica Teresa. Comencem l’entrevista parlant de la família i els seus germans també apareixen a la conversa. “La primera va nàixer morta, després vaig nàixer jo, després Josefa Miró Panisello, José Miró Panisello, Carme Miró Panisello i Sabina Miró Panisello que és la menuda”, puntualitza Teresa, “però ja van morir Pepita, Pepito i Carmeta”.
“Als 6 anys me van operar de les angines perquè m’ofegava, me van operar al viu!”, és un record ben viu. Teresa va nàixer a Vinallop i els seus records d’infantesa són entre el col·legi i el treball. “Anava a fer companyia a un matrimoni major que vivien a Santa Bàrbara, a la muntanya, i aquella dona no em donava afecte; jo era un crio, deuria tenir 7 anys”, prossegueix, “aquella dona sempre deia ‘foc de mariner! Foc de mariner!’
Foc de mariner vol dir que no es feia foc perquè los mariners no feien foc.”
En aquella època Teresa s’enyorava molt i solament plorava: volia tornar cap a casa. Ens comenta que la seua mare li deia que “allí hi havia més menjar i que estaria millor”, però jo m’enyorava”. També va anar-hi la seua germana, però “llavors ploràvem les dos”, recorda Teresa. Finalment la seua mare va prendre la determinació que tornessin a casa. “A col·legi vaig anar-hi poc, lo que sé ho sé perquè he tingut voluntat, perquè al col·legi hi anava dos mals ratos, però lo que me deien se me quedaven al cap”, reconeix.
La comunió la va haver de fer després de la guerra “perquè resulta que ma germana, que mos portàvem molt poquet, abans de la guerra era encara menuda per a la comunió i van quedar que jo me podia esperar un altre any però va venir la guerra”. Teresa encara recorda el vers que van dir, de fet en finalitzar el vers donaven un ram de flors de colors:
“Pajarito que de ramas vas piando,
con acento y cariñoso,
me ha dicho la pura harmonia
de vuestro Sagrado nombre Madre Mía.
Él me dijo que me cantara a mis amores
y que me tragera un ramito de ambas flores.”
Durant la conversa, la Guerra Civil espanyol pren protagonisme i Teresa ens explica les seues vivències. “A la guerra jo tenia 9 anys . Me’n recordo dels soldats com si ara los vegés: mos portaven xocolate, una llauna de sardines, pa, xusquets… ‘Para las niñas’ deien, eren los soldats del bando nacional, perquè al costat de casa nostra hi havia una casa en rafal, i molts dormien al rafal”, recorda.
“Mon germà tenia 6 anys, i hi havia un soldat que li deien Máximo que era d’Extremadura i a mon germà el feien ballar dalt de la taula. Els soldats portaven unes marmites de zinc amb menjar per als comandants, i la gent paisana anàvem i mon donaven un plat, quan sobraven, si no sobraven no repartien”, assegura Miró. “Natros a la guerra no vam patir molt perquè teníem hort, a Vinallop vam estar nou mesos però mos van fer marxar perquè estàvem massa prop de la línia i arribaven los projectils”, rememora la nostra protagonista, “una vegada en va arribar un que va foradar la teulada. Vam anar a una plana prop de Santa Bàrbara, vam viure en una casa que vam llogar fins que es va acabar la guerra. Continuàvem treballant de pagesos en lo que sortia, a plegar, que havíem de fer?”, sentencia.
Després la Guerra Civil Teresa i la seua família van tornar a Vinallop i comenta que la casa continuava en bon estat: “no mos van prendre res del món, vam tornar a casa i vam tornar a l’hort. A treballar del que sortia: jo he plegat, he anat a segar l’arròs, de tot! De tot he fet tret de mala dona, això si que no ho he fet mai”.
Després de la guerra recorda la joventut, diu: “no estava malament, baixava un home de Tortosa en un acordió i fèiem ball a una sala que hi havia En diumenge passàvem la tarda: la que festejava bé i la que no pos passejava carretera amunt, carretera avall amb les amigues; i si no a una era o altra fèiem ball, teníem una gramola, anàvem les amigues i els amics”.
Indefectiblement, en aquest punt de la conversa apareix el festeig de la Teresa Miró. “Lo meu home era Agustí Subirats Miravalls, treballava per una tia meua que eren carnissers i tenien rabera, bestiar, a Vinallop; tenien molta terra, feien vinya i ell treballava allí”, rememora Teresa, “un dia no sé per què mos vam discutir, i no em parlava ni res..” “Ell era molt amic de mon germà, i a casa nostra lo que deia mon germà anava a missa. I com que era amic de mon germà venia molt per casa i un dia me va dir de festejar, però jo li vaig di “deixem-ho anar”, confessa.
Però vet aquí un dia que Teresa es va deixar les ungles de plegar olives i la seua mare li va demanar a Agustí que les hi portés. “Va vindré i me les va tirar al cabàs i va dir: ‘Pren, això m’ho ha donat ta mare per a tu’ i jo vaig dir: ‘gràcies’”, recorda Teresa, i des de llavors que ja van sortir sempre junts.
“Me vaig casa lo 5 de setembre, era el dia de la mare de Déu de la Cinta, tenia 27 anys”, recorda emocionada, “mos vam casar a l’ermita de Vinallop, la patrona de Vinallop és la Divina Pastora, i mos vam casar a les 12 del migdia. “Jo anava de blau marí en barret i un vel negre a la cara; i el barret portava a cada banda un ram una flor de taronger blanca. I sabates i toga, i el meu home amb un vestit d’home blau marí i una camisa blanca i corbata grisa”. Explica que dos anys després, als 29 anys, va nàixer el seu fill.
De viatge de noces no en van fer perquè la sogra vivia sola i no volien deixar-la, i en son demà Agustí va anar a rascar garrofes. “La nit de noces vam anar al Coliseu a Tortosa, a veure una pel·lícula, a Agustí li agradava molt el cinema”, recalca. El seu marit va començar a estar malalt als 31 anys i, finalment, es va morir. “Quan se va morir el meu home jo vivia al carrer de la Roca , perquè com cada punt lo meu home estava malalt, ma cunyada i son germà deien ‘veniu a Jesús a viure’ i allí vaig viure 15 anys i mig. Allí se va morir lo meu home”, recorda Miró.
“Lo xiquet va anar a l’escola amb la madre Àngeles fins que va fer la comunió; mentrestant jo treballava del que em sortia, volia que el xiquet anés a l’escola”, afirma la vinallopenca. “Les dones amb les quals treballava me deien: ‘Teresina a tu així no et convé, t’hauries de buscar una casa per a que poguessin comptar amb tu’, i quan bé no em volien pobretes!”, reflexiona.
Teresa va buscar una casa a Tortosa on poder treballar, i la va trobar al carrer Cervantes: portaria la casa i els xiquets de la família. “Allí vaig estar 27 anys!”, exclama Teresa. La protagonista explica que va estar molt bé en aquella casa, quan arribava el seu Sant o Nadal sempre li feien un regal i li pagaven cada dia l’autobús d’entrar i sortir de Tortosa. Tanmateix, quan es va jubilar “vaig fer viatges i a treballar igual al camp, si algun dia em necessitaven anava a treballar. Vaig estar a casa tota sola fins que em vaig trencar lo braç ara farà 6 anys. Ara Teresa viu amb el seu fill i la seua nora i té ben a la vora els néts i besnéts. Teresina reflexiona i ens assegura que “lo més important de la vida són los menuts”. Així i tot, ens dóna un consell: “mentre pugueu estar tot sols a casa millor. Ma mare deia: ‘Casa mía, cama mía’”. Finalment, ens reconeix que el que més enyoa és el seu marit.