Montserrat Torres
Va nàixer a Las Parras de Castellote el 16 de març del 1938. La Montserrat és filla de José Torres i Maria Blasco: “Molt bona gent mons pares”. Van ser cinc germans, però dos van morir. Montserrat era la menuda: “I molt estimada era lo joguet de tot lo poble, Mare de Déu!”
“Vaig ser una xiqueta molt feliç i no vaig tindre cap joguet, però jo en terra i aigua me feia les tassetes, les olletes, los plats… anava a buscar aigua a la font en ma mare, ma mare un càntir d’aquells de pedra d’abans, un càntir, un altre càntir i jo al costat en un càntir a buscar aigua per al dia”, prossegueix Montserrrat, “a ma mare no li vaig sentir mai cap tuf ni cap olor, i penso: ‘ com se devia rentar ma mare?’ suposo que quan jo dormia, quan jo no la veia”.
Amb tot, Montserrat ens fa un repàs de les feines al camp: “plegant espigues quan segaven mon pare i mons germans; que feliç vaig ser en aquella època! Anaven mon pare i mons germans en la dalla i la corbella segant i sempre quedaven espigues per terra, i mon pare deia: ‘que no se quede ni una espiga!’ i ma mare i jo recollíem les espigues que quedaven per darrera.”
Segons la nostra protagonista, en aquella època els xiquets i xiquetes començaven l’escola sobre els sis anys d’edat. “Però llavors los xiquets ja anaven com aquell qui diu recent nascuts pel poble!”, assegura Montserrat, “jo me posava baix les finestres del col·legi, esperant que sortiren al recreo, i al final lo mestre li va dir a ma mare ‘mira, ¿ sabes qué?, mándame a la niña, porque para que esté debajo de las ventanes que suba’”.
Després d’aquesta trobada, Montserrat va començar l’escola als cinc anys. “Don Martín era un mestre per a tots, i bon mestre, perquè los xiquets del poble anaven de pastorets o ajudaven al camp, i lo mestre los feia escola quan arribaven de treballar al camp”, raona. De la seua estada al col·legi recorda amb estima alguna anècdota: “Me’n recordo molt que a les finestres per a calcar un mapa posàvem lo mapa i paper de carbó i la quartilla, i sempre se mos menejava lo mapa!”
“Vam fer la funció ‘Los pecados capitales contra la ira’: jo era la paciència i una amigueta meua era la ira i els altres estaven repartits en los pecados capitales. Ai! Si vaig ser feliç en aquella època!”, somriu amb enyorança.
Vam venir aquí a Tortosa mons pares, un germà i jo, amb 11 anys, l’altre gerrmà es va quedar a Barcelona”, assegura, “llavors vaig anar al Col·legi de Ferreries amb Doña Carmen”. “Vam venir aquí perquè era l’acabament de la Guerra Civil, i als pobles dretes i esquerres, saps? I mons pares eren d’esquerres i los de dretes l’ofenien. Mon pare i ma mare no van anar mai a missa, però lo capellà estava prop de casa i venia a casa meua, ma mare portava dos cadires i el capellà xerrant en ells, mossèn Enrique”, relata.
De menuda els seus pares l’enviaven a casa d’uns oncles que tenia a Madrid: “Vaig anar de vacances a Madrid perquè teníem un tio germà de mon pare, que era militar”. “Tinc una foto en un vestit fet de dos vestits de les meues cosines”, recorda Montserrat que ajudava a la seua tia a desfer mànigues dels uniformes del seu oncle militar. “Feia coses de menuda que eren coses de gran, perquè cosir, jo?, però cosia, cosia, i bé…”, rememora Montserrat.
A Tortosa es van instal·lar en un hort que van comprar i Montserrat ajudava a casa amb les tasques del camp. El seu germà va comprar una bicicleta de segona mà i van fer una caixeta: “abans d’anar a col·legi portava la llet de les vaques a unes dones que la repartien pels pisos, i en aquelles lleteres deurien cabre 10 o 12 litres cadascuna. Quan jo venia amb la bicicleta de repartir la llet l’agafava mon germà per anar-se’n a treballar, o sigue que aquella bicicleta…!”
Parlant de l’escola Montserrat ens comenta una altra anècdota: “me vaig trencar el canell, vaig caure amb una altra xiqueta i va vindre la mestra en totes les xiquetes a vore’m a casa, i la mestra li va dir a ma mare ‘mandala igual a la escuela, y pensad que esta niña tiene que ir al instituto y estudiar magisterio.” La nostra protagonista ens fa saber que en aquell temps a casa no sabíem el que era magisteri “si haguera dit mestra… la meua mare li va dir: ‘se hará lo que se pueda!”
Quan Montserrat tenia 15 anys va saber que la fàbrica de les samarretes sol·licitaven noies per a treballar i va anar a demanar faena. “Truco i me surt l’encarregat, que bon home era el senyor Belís i me diu:
- Què vols xiqueta?
- És que m’han dit que demanen faena i vinc a vore si puc treballar jo.
- Tu? Ja menges prou?
- Ja saps la faena que has de fer?
- No, la que me manen.
- Pos cridaré a l’amo.
L’amo era el sr. Luís Sanz i va dir ‘que prove, a vore’.”
Va començar a la fàbrica amb la teixidora de les sis del matí, a les dues de la tarda es va combinar el torn amb una companya, Amèlia, ja que a la seua companya per obligacions familiars li anava millor fer sempre tardes. Llavors Montserrat va treballar de sis del matí a les dues de la tarda.
El primer sou que va tenir Montserrat va ser dins un sobre. “Me van donar un sobre i feia sorollet, ho recordaré tota la vida 29 en 20”. Finalment, la van canviar de lloc de treball a les automàtiques i el senyor Roca, que era l’encarregat, li va dir “ahora ganarás 45 pesetas”. Montserrat de seguida va invertir aquests diners “amb espardenyes per a ma mare, albarques per a mon pare, roba per a fer davantals, camises… lo primer que vaig fer va ser posar dentadura a ma mare, 800 pessetes. Vaig treballar 3 anys a les automàtiques.”
Però Montserrat no només treballava a la fàbrica de samarretes: “treballava de sis a dos, per la tarde anava al corte, després del corte a l’Acadèmia Cots, quan acabava de l’Acadèmia anava a la Tula, que era una botiga que feien faldes i m’enduia 6 faldes per a posar la goma a la cintura, donaven faena a les xiques a casa; totes aquestes gestions les feia a peu!”
Montserrat comenta les dificultats d’acceptació dels primers temps que va venir a Tortosa, al principi d’estar aquí es va sentir dir: “forasters vindran que de casa ens trauran”, però explica que ella ben aviat ja parlava català com ara el parla.
Arribats en aquest punt, li preguntem pel seu marit. El va conèixer “perquè la modista on jo anava era padrina d’una germana d’ell i un dia mos vam trobar. I ell sempre diu: ‘jo te vaig vore baixar del Coll de Sant Joan en una falda de quadros escocesos’ (riu), mos vam fer nuvis i mos vam casar, jo en tenia 22 i ell 26.”
Montserrat i el seu marit van regentar l’estanc de Ferreries. “El meu home es va posar malalt, té la síndrome de Guillain-Barré; va ser molt llarg i sense sortir a vendre: érem nou a casa, mons pares, los fills i natros, “ explica Montserrat, “allí on portava la llet, davant hi havia un forn de pa, el senyor Pau , i me va ‘Montse, venc l’estanc i us l’heu de quedar vatros, us faré bon tracte’.
Montse i el seu marit van tenir 5 fills: Toni, Eduard, Maria José, Montse i Jaume. “Montse i Jaume són los menuts, són tots molt intel·ligents i la meua mania va ser que estudiessin idiomes, idiomes, idiomes; me vaig gastar diners en idiomes!”, raona.
Montserrat sempre té ganes d’anar al poble: “això que diuen que volen anar de creuer…jo només vull anar al meu poble. Lo meu home no era d’anar al poble.” Seguidament ens relata una conversa i un seguit d’anècdotes que reproduïm fidelment a continuació. “Una vegada vaig agafar les claus del cotxe, me poso la bossa de mà i em pregunta el meu home:
-‘On vas?’,
– ‘Jo?, al poble!’
– ‘Però a què vas al poble?’
- ‘Ja saps que em crida el poble, pos me’n vaig al poble. I me’n vaig anar tot sola al poble… ara faig lo recorregut per aquelles carreteres i ah!!! Si arribo a anar per un barranc d’aquells, no em troben.”
“Una vegada quan vaig arribar a Alcanyís una neboda em diu:
- ‘Tia, ¿con quién vas?
- ‘Voy sola’
- ‘¿Tu sola?, ¿por esos caminos, por esas carreteras?’
- ‘No te preocupes, que voy sola’
Quan anava a casa de l’altra neboda a Aguaviva, tenien sempre la idea de mirar al cotxe a vore qui baixava en mi.
- ‘Tia, ¿vas sola?”
- ‘¿Yo?, sí. Por algo me saqué el carnet, ¿no?’
I quan arribava al poble a deu quilòmetres més amunt, les dones (que això m’agradava molt a mi), feien un cèrcol: una feia ganxet, l’altra cosia, oh! Si m’agradava, i trobar les de la meua edat per allí… OHHH, si m’agradava! I sempre el mateix: totes mirant a vore qui venia amb mi.”
Montserrat relata el seu estat de salut: “ara mateix soc pur dolor”. Per indicacions del seu fill va anar a visitar-se amb l’especialista que visita els jugadors del Barça i li va dir que no podia treballar. “No tinc tendons, he tingut diferents problemes de salut i al cos no li cap res més, però lo cap lo tinc molt bé”, assegura. Ella diu que “no pot fer res, ni passar l’agulla se m’enganxen los dits, per a pentinar-me no arribo”. Finalitzem la conversa i la Montserrat ens confirma que “lo més important a la vida és l’afecte, l’estima”.