Maria Rosales
Maria Dolores Rosales Cano va nàixer el 31 d’agost de 1961. Durant la seua presentació ens comenta que li agrada més que la cridin pel nom de Maria. El seus pares són de Granada, però ella va nàixer a Ponferrada, un poble de la província de Lleó, perquè els seus pares en aquell moment estaven treballant allà. Tant el pare com la mare eren de Baza (Granada), població on van tornar a viure durant uns anys tota la família. D’una banda, el pare treballava a la construcció i, de l’altra, la seua mare “feia faenes quan podia, perquè tant de criar no parava”. “Jo als 12 anys ja cuidava xiquets i xiquetes; a més dels meus germans, me van posar a cuidar xiquets a l’estiu”, comenta Rosales. Ella és la gran de set germans.
Quan eren tres germans, ella i dos nois més, van marxar tota la família a viure a Sant Feliu de Guíxols (Girona), allà ja va nàixer la resta de la família. Va anar a escola fins els 13 anys: “No vaig acabar de cursar els estudis, havia d’estar en mons germans… i mira que tenia capacitats per a dibuixar, m’agradava, però era una cosa que no donava diners, deien abans…”
Als 14 anys la van citar uns tiets que vivien a Barcelona: “De criada interna, només tenia lliure lo diumenge…”. Allà va tenir una mala experiència: “Només demanava a mons pares que em portessin a casa. No vaig explicar mai a mons pares que em va passar, vaig dir que m’enyorava i llavors vaig tornar a casa… només vaig estar mig any.”
Quan li preguntem com és que van fer cap aquí a les Terres de l’Ebre m’explica que “tenia uns germans força trapelles i mon pare es va quedar sense faena… un tio que vivia a l’Aldea li va dir a mon pare que aquí n’hi havia, era una zona tranquil·la i els xiquets estarien bé”. Maria continua explicant que “la meua mare no volia de cap manera, però vaig donar suport a mon pare”.
Maria continua pensant que van prendre una bona decisió, perquè a Girona els seus germans tenien males companyies i va ser una manera de separar-los d’elles. Comenta que “va ser una època difícil, era tornar al passat en lo sentit de tornar al camí de terra, animals… a Girona estaven més avançats”.
A l’Aldea, Maria, es va posar a treballar en un magatzem de fruites i verdures durant 8 anys. Allí va fer molt bones amistats, en guarda un bon record. “Vaig ser la primera reina de Festes de l’Aldea forastera, amb tantes xiques guapes que hi ha al poble… Fer reina a una de fora, va haver una mica de cacau…”, assegura Rosales, “vaig venir a Tortosa i , fins i tot, em van posar l’Ordre de l’Atxa, va ser molt bonic.” Aquestes vivències, juntament amb la interpretació de la Mare de Déu en un pessebre vivent, són els millors records que té d’aquella època.
Durant la conversa fem una introspecció a la seua persona. Maria es considera que és una persona que s’ha sabut adaptar a totes les circumstàncies. De caràcter explica “que he hagut de ser una mica dura amb els germans, perquè els he criat jo. Sempre poso èmfasi en què la família ho és tot, perquè si en estos moments de la meua vida, en tot el que m’està passant, no tingués a la família, no seria res.”. “M’he adonat que és l’únic que realment hem de valorar a la vida… quan per desgràcia vaig agafar el càncer els he tingut a tots”, assegura Maria.
Explica que de tots els germans, un va morir; com va nàixer un 24 de desembre, no celebren el Nadal en família, però si que ho fan el dia de Sant Esteve. Ens explica orgullosa: “Mos ajuntem tots els germans, nebots… una taulada…”
Maria es va casar i fruit d’aquesta relació va tenir dos fills: en Mario i en Jordi, de 37 i 32 anys respectivament. Està contenta perquè està a punt de nàixer la seua neta: “Ara per Nadal o a primers de gener… es dirà Valentina!”
Els dos fets històrics que recorda més són quan un 20 de novembre Carlos Arias Navarro va sortir per la tele dient: “Franco ha muerto…” I de l’altre “el de l’entrada al Congrés dels Diputats, la de Tejero, el cop d’Estat. Estava a casa, teníem temor de tornar-hi… crec que les dictadures no són bones… Crec que realment no valorem lo bé que estem aquí i tal com està el món no sé que passarà”, raona.
La seua estada a l’Hospital Santa Creu la valora molt positivament: “Tinc una edat que no em fa temor dir les coses, lo que dic és de cor… He estat molt bé a la primera planta, en la doctora Padilla i les xiques de Convalescència. A la Unitat de Llarga Estada també igual i ara aquí a la quarta també: metges, la psicòloga… “Ho agrairé tota la vida tenir això i el que han fet per mi. Ara tinc temor d’anar-me’n a casa, enyoro molt casa meua, és la meua independència, que per a mi és tot, però tinc pànic… aquí estic controlada”, confessa Rosales.
“Sobretot vull agrair a la doctora Padilla, que va ser la primera que vaig tenir per lo amable, bona doctora, per implicar-se en la meua malaltia. També als doctors Pau i Cristina de la quarta planta. A Victòria, que és la psicòloga, m’ha ajudat moltíssim i a totes les infermeres i auxiliars, i a tot el personal que sense ells això no aniria, vull que això quedi ben clar”, conclou.