Maria Cinta Mallén
Maria Cinta Mallén Blanch va nàixer l’any el 6 de maig de 1936 a Roquetes. Era la cinquena germana de sis fills. Maria Cinta va anar a l’escola Marcelí Domingo de Roquetes amb Doña Conchita Gamundi. Anar a l’escola li agradava: “si que m’agradava, vaig aprendre, tenia amiguetes…”
Ella va nàixer durant la Guerra Civil espanyola, i d’aquesta època no recorda res perquè era molt menuda. Amb tot quan reflexiona sobre la postguerra diu: “recordo que el pa era molt car, que anaves a comprar i no hi havia res, hi havia molt poca cosa. Natros teníem hort, mon pare tenia arbres fruiters, feia cols i lo que es necessita per a la vida”, argumenta Mallén, “pollastres i muts, gallines i ous, porc i vaques…” Comenta que la seua família no va passar gana: “la meua mare feia tot el que podia i més, sempre la veies a la vora del foc fent menjar, sempre.”
Quan va acabar l’escola va treballar: “anava a la muntanya a plegar olives, ajudava a mons pares, era molt pesat tot… La faena del camp és molt pesada i està poc pagada, jo ho he tocat i ho sé.” No obstant això, Maria Cinta també va fer altres feines: “Vaig ser sastressa també, vaig parlar amb l’amo, lo sastre i vaig entrar a treballar al taller, i també feia pantalons a casa, me’ls donaven tallats”, confessa Maia Cinta.
Relata que estava ben contenta “Pensava ‘em guanyaré estos dinerets’, no era molt, però t´havies de conformar amb el que hi havia. Tenia màquina de cosir, era de ma padrina, me la va vendre”, reconeix. Maria Cinta recorda que era una Singer: “ai, si vaig cosir!, mare si vaig cosir! I feia bruses per a Maria Cinta, per a mi i feia faldes per a Maria Cinta… vull dir que vaig fer-ho tot en esta vida, llevat fer d’artista…, d’artista no, però de tot.” Va estar sis anys treballant per a la sastreria, quan va començar tenia 17 anys, però va haver de deixar-ho per problemes de salut, després de la sastreria va estar un any a casa i l’any següent ja es va casar.
Quan parla de la família comenta que la mare era molt estricta: “si portava un vestit escotat no ho volia, i em deia ‘que et penses que has de parèixer una artista’?” Va conèixer el seu marit, Eugenio Costa Muñoz, que era torner. Van festejar cinc o sis anys. “Lo festeig era passejar, sortir de casa en diumenge a les cinc de la tarda i a les nou de la nit a casa, jo anava acompanyada de les amigues, tot sols vam anar quan gairebé quasi mos havíem de casar”, recorda. Maria Cinta i Eugenio es van casar a Roquetes, el dia 7 de gener i abans de l’any ja va tenir a la seua filla.
“Vam viure a Roquetes, al carrer de Santa Elena, era una llar llogada perquè llavors de diner n´hi havia poc i així és la vida. Vaig viure amb el sogre.”, relata Mallén, “la vida ha anat passant i mos hem fet vells, però en tant que vaig passar encara he pogut arribar a esta edat.”
L’opinió de Maria Cinta és que “vaig ser una oprimida perquè no vaig poder fer el que volia. Recordo que veia passar a les xiquetes que se n’anaven a Tortosa al Col·legi de la Consolació i de les Teresianes i anaven en bicicletes i portaven uns abrics…” Maria Cinta quan veia aquestes noies pensava “mare, què bonic és això, m’hauria agradat una cosa així, però com no podia ser… La mare ens va cuidar bé, sempre estava a la vora del foc… la vida és un calvari.”
Arribats en aquest punt, la Maria Cinta ens confessa diferents reflexions que ha madurat al llarg de la seua vida: “La vida la comences i no saps com s’ha d’acabar, com ha d’anar.” “Tinc la mania que una mare s’estima més a un fill que a una altre, no sé per què, me fa l’efecte a mi, no sé si és veritat o mentida.”
La nostra protagonista comenta que tenia un germà, el qual no va donar mai cap jornal a casa, i ella els donava tots, però un dia va prendre una decisió i li va dir a la seua mare: “que lo que guanyava de cosir a casa no ho donaria a casa.” Arran d’aquesta anècdota, Maria Cinta Parla de les desigualtats entre homes i dones i comenta que “una dona també pot ser cap de família. Abans sempre era lo xic lo que anava per davant i les xiquetes ja se casaran i ja les governaran.”
Amb tot, Maria Cinta ens adverteix diferents arguments: “Tindre salut és lo més important de la vida. Si no tens salut, on aniràs?” També recorda amb afecte la relació amb el seu home i la història de vida que va compartir amb ell: “Un moment feliç és quan mos vam comprar lo primer pis. Va ser la il·lusió més gran del món, perquè estàvem a lloguer i jo no volia.” “Un moment trist, lo dia que es va morir l’home, però és llei de vida.”
Ens fa somriure de valent quan parla sobre la maternitat. “Lo més bonic del món va ser convertir-me en mare. Jo volia una xiqueta i una xiqueta va ser. Una xiqueta que em porta aquí damunt, no sap lo que fer-me. Jo li maldo a vegades, faig; ‘no cal tant, però ella erre que erre’ i tinc pis condicionat al meu estar, estic ben cuidada. Al Centre de Dia estic molt bé, hem d’agafar el que hi ha. Estic molt contenta de la vida i de la meua filla”, confessa.