Juan José Portalés
Comencem l’entrevista amb Juan José Portalés Berengué de la manera més divertida possible “Portalés amb accent i Berengué sense erre, perquè la gent me diu ‘Portales’, i no! Ni portales ni ventanes, sóc Portalés.” Va nèixer el dia 9 d’abril de 1942 al Rastre, a Tortosa, era divendres Sant. Però no sempre ha viscut al Rastre, quan va morir el seu pare van anar a viure al carrer Mercaders perquè tenia un tio que hi tenia un pis i els hi va llogar bé de preu per a poder-s’hi instal·lar.
Va anar a escola a La Mercè i després a maestria industrial a l’Escola del Treball. “Quan vaig acabar d’això vaig entrar a treballar de botones; això era amb 13 anys, fins los 14 no em van poder afiliar al Centro del Comerç”, assegura Portalés, “i allí, feia der botones, anava a buscar entrades del cinema als socis, de missatger… Una feina que ha desaparegut, ha desaparegut fins el Centro del Comerç. Ja era gran allò, anava lo milloret de Tortosa.” El tortosí ens explica que “quan vaig entrar allí em van dir que com que no havia acabat l’examen final em van enviar a la Mercè per a fer lo comput final i després a l’Acadèmia Cots; allí vaig estar los tres anys que vaig estar de botones.”
Recorda l’època de grum com una època bona, però feia moltes hores. “Entraves a les 9 del matí i igual sorties a les 10 de la nit. Te n’anaves a casa a dinar una hora i a tornar-hi”, assenyala el protagonista. “Allí se feia molt de ball, perquè hi havia una sala molt gran Els socis pagaven per anar a ballar i llavors m’enviaven amb uns paperets, unes tires, als socis i llavors me donaven los diners i jo els portava al lloc. Allí també es feia cinema, estava molt bé tot allò”, reconeix.
Després del Centre de Comerç va anar a treballar a Quatre Camins on hi ha la benzinera. “Vaig entrar d’aprenent, vaig començar primer treballant als recanvis. Però a mi estar allí dins als recanvis ni m’anava, i a l’electricista que hi havia li vaig dir que allí dins no m’hi trobava bé i que voldria ser electricista”, argumenta, “i em va dir ‘pos ara me vens molt bé, que el que tinc se’n va a la Mili i te diré que entres tu’, i vaig entrar i allí vaig fer la carrera d’electricitat.”
Comenta Juan José que quan treballava al taller de Chavarria als Quatre Camins (la benzinera que hi ha ara és el que era el taller) la feina era molt més fàcil perquè “era antiga”. “Llavors eren cotxes, lo d’ara a lo d’allavons ha canviat com de la nit al dia, ara tot és en ordenador allavons tot era d’esta (s’assenyala el cap), dinamos, l’alternador no existia, los patinos que avui això ha desaparegut….” explica Portalés engrescat, “també passava que molts cotxes es cremaven, se cremaven les instal·lacions; i allí vaig aprendre, perquè ara se’t crema una instal·lació, truques a la casa i te l’envia feta, i abans era que havies de traure la instal·lació i fixar-te en els fils que hi havia i com estava feta, era molta faena, havies d’anar amb un bloc i apuntar-te, per exemple: color grog per això, color roig, per allò, però vaja, ho feies com volies. Quan va començar l’assumpte d’electrònica i tot això ja mos ho vam deixar.”
Comenta Juan José que el seu cap ja havia plegat i en aquell moment va traspassar-los el taller per dos milions de pessetes. Juan José es va trobar que ja era gran per buscar una altra feina i li va proposar a l’aprenent del taller que ho agafessin i fer una societat. Explica que “era l’auge de les plaques solars i els aerogeneradors i mos vam dedicar a això, vam fer un canvi. Anàvem voltant pel món muntant plaques solars. Tot això que es veu aquí que volta (assenyala les muntanyes) tot això m’ho vaig resseguir jo”, rememora. Per a saber los vents com anaven instal·làvem torretes de 12-15 metros. Vaig començar del Coll de l’Alba a Bítem, i llavors ni carreteres ni res, en los cotxes patarrim patarram, t’enviaven un plano del lloc que havies de muntar les torretes aquelles”, explica Portalés. Amb tot, continuar comentant que els recorreguts eren difícils i s’havia d’anar a peu: “Havies d’anar amb los ferros que eren en tres o quatre trams, carregats al coll, i l’altre en lo material per a treballar i el dinar!”.
Van estar treballant dos anys, i després ja es van dedicar a la instal·lació de plaques solars a cases particulars. “Va ser al començament que la gent se volia ficar plaques i alguns ventiladors menuts, que eren de 600 watts. Les plaques solars, mentre faci sol tindran llum però en dies seguits sense sol les bateries baixen i llavors los ventiladors donaven corrent a les bateries per a carregar-les”, ens argumenta el nostre protagonista. L’empresa es deia Electric Auto Solar VICMA S.L., va estar aquí fins que es va jubilar als 63 anys sent electricista de plaques solars i aerogeneradors, Juan José ens explica que anava per totes les Terres de l’Ebre, per València i Saragossa.
Juan José no es va casar mai i ho explica així: “Als 19 anys vaig perdre a mon pare, ell tenia 49 anys. Jo era el germà gran, portava diners a casa”. “La mare estava malalta, va morir als 56 o 57 anys. Jo només estava per a casa, però va arribar un moment que mons germans es van fer grans, es van casar i van marxar de casa. L’únic que va quedar vaig ser jo.” Els noms dels seus germans són: Antonio, Santiago i Teresa i el dels seus pares José i Pepita. Quan Portalés es va jubilar feia moltes passejades, llegia el diari i passava estones a un taller que hi havia al costat d’on ell havia treballat.
Juan José continua portant el seu cotxe: “ara ja vorem que passarà, perquè em caduca al 2026. Encara el porto, ja ho crec! Lo que no faig viatges llargs. Tinc la costum d’anar-me’n los dilluns dematí, que ma neboda em fa: ‘tio que això ho tens a casa!’, però jo tinc capritxets, me’n vull anar al Mercadona a fer algunes compres.” Viu a casa la seua neboda i comenta: “los dos fills se li han emancipat… i ara em tenen a mi”, diu rient.
La tragèdia recent del Dana ens porta a parlar d’una riuada que va viure Juan José quan tenia 15 anys. “Tinc un record violent: quan lo riu començava a pujar, una nit quan vam plegar de treballar, vam anar darrera del mercat a vore-ho, se’m va ocórrer anar a la barana a mirar-ho, que a última hora no havia ni sobreeixit”, relata Portalés, “ de sobte escolto: ‘Shhht, Shhht’, era un agent de la Guàrdia Civil; el coneixia perquè vivia al costat de casa meua”. La història prossegueix: “Em diu: ‘¿Por qué has cruzado?’, i li contesto: ‘No he hecho nada malo , ni me he subido a la barandilla, ni me he apoyado a la barandilla, sino que he mirado, nada más.’ I ell diu: ‘Ven conmigo al cuartel’ i se m’emporta i quan arribem al mercat del peix: bam!, bam! Me fa pegar tres bufetades! Jo li donava la raó… Diu: ‘Si te caes al río hubiera tenido que salvarte…’ i jo entre mi: ‘tu t’hauries tirat a salvar-me?’, però jo li deia: ‘si senyor, té tota la raó’. A última hora pensava que no em pegués més bufetades. I el Guàrdia Civil acaba dient: ‘Ahora date media vuelta y vete a tu casa’ i jo pensava que al cuartel no em volia portar, em volia estobar.” Recorda que el primer dia de la riuada l’aigua arribava al carrer on hi havia pintures JABS, i “quan vam creuar ja vam vore que anava ràpid i vam donar la volta per a tornar. Amb aquella riuada les baranes del riu no es veien, era l’any 1958.”
“Les meues aficions han sigut vore los partits de futbol, i anar al velòdrom de Tortosa. Al velòdrom hi vaig anar de menut amb mon pare que era el conductor de l’ambulància al velòdrom”, relata el tortosí, aquella època la recorda amb un somriure a la cara. Juan José és seguidor del Real Madrid i li preguntem com ho porta. “Ho porto divinament bé, si perd no passa res, jo no he perdut res, ho han perdut ells. No m’agrada vore els partits, si no juga el Madrid ho miro, però si juga el Madrid me fico los cascos amb la ràdio, i a la mitja part al llit: a escoltar-lo al llit o a quedar-me adormit fins sondemà”, assegura. Finalment, Portalés ens confessa que quan juga el Reial Madrid es posa massa nerviós i no ho pot veure.
Arribats en aquest punt, explica que quan era jove anava a la Noria de Plata: “Venien los Rebeldes, los Bravos i jo cap allí… i encara no hi podia anar perquè era jovenet. Lo porter me deia: ‘Quants anys tens tu?’, i jo li deia: en tinc 16!’ I em contestava: ‘Va passa, passa…’ Portalés explica que en aquell temps no se’n perdia cap, igual que al cinema Fèmina que venia Antonio Machín, Ramon Calduch, Manolo Escobar, que ja el coneixia de Badalona. “Vivia al costat d’una tia meua, la mare de Manolo Escobar tenia un carricoche de llaminadures i les venia pel carrer, vivia al carrer Tortosa de Badalona”, relata el tortosí. Confessa que en aquells temps va viure bé i que recorda bé la seua vida, que el fet de nàixer a la postguerra va fer que s’habitués a tot: “Menjàvem molt de moniato, d’aquell que diuen ara que no és bo…”
“Mon pare va treballar a la farinera, i anava amb un camió a buscar el blat a l’estació i li donaven un saquet de farina”, comenta Portalés, “mon pare dalt al terrat s’ho va enginyar d’una manera, amb una cuina econòmica que feia forn: coquetes, pastissets, pa, allavons de mos feia falta, de gana no em vam passar; bo era mon pare per això!”. Segons explica Juan José, el més important a la vida “per a mi de la forma que m’he criat és la tranquil·litat”. Comenta que tot i que li és beneficiós venir a Centre de Dia a vegades la realitat de les altres persones i les seues malalties el fa reflexionar sobre el futur.
