Josefa López

Josefa López Vallespí va néixer 30 de gener 1931 a Aldover, és la més gran de quatre germans. Recorda la infantesa en guerra, per la qual cosa va marxar amb la seua mare, que estava embarassada, i el seu germà a Barcelona, justament on vivia una tia de la Josefa. Durant el pas de l’aviació per damunt la ciutat havien de protegir-se als refugis. El que tenien davant d’on vivien era profund i tenia moltes escales; a sota hi havia aigua.

Rememorant aquella època, recorda que quan sonava l’alarma havien de córrer per a protegir-se. Una d’aquelles vegades, la seua mare va perdre el moneder. Ella tenia 8 o 9 anys i va tornar a pujar les escales tota decidida i “gratant la terra vaig trobar el moneder”, notifica somrient. “Anàvem a un menjador de beneficència on menjaven llenties, més terra que res”, assegura. Quan passaven per davant de les botigues li demanava a la seua mare que li comprés garrofes: “Va, dona… compra’m garrofes… I en una pesseta mos donaven 3 o 4 garrofes; eren com un caramel, no tenies altra cosa més que allò”, ratifica.

Quan van tornar a Aldover, a la seua mare li van donar el guarda pas del tren i Josefa, que era la gran, es va fer càrrec de les tasques de la llar, per això només va anar a escola fins als 10 anys. Assegura que ella era la qui organitzava la casa: feia el menjar i sovint el portava a la seua mare, que estava al guarda pas, per a que pogués menjar. “La mateixa paella que havia fet el dinar la portaven el meu germà i jo, nansa per nansa, fins al guarda pas per a que dinés la mare”, rememora. De les receptes que cuinava, esmenta que feia pa en farina de panís i aigua: “amb panís i aigua fèiem una pasterada i la torràvem a la paella, era el pa”.

Josefa reviu algunes anècdotes d’aquella època. De fet, assegura que un dia a la setmana, després la guerra, el seu germà i ella anaven a demanar menjar a cases conegudes. “Una setmana a cada lloc, per no ser tant pesats”, recorda López, “ens donaven ous, bròcul, i altres aliments. També anàvem amb una botella petita al molí per tal que donessin oli”.

En quant a la vestimenta, afirma que els vestits se’ls feia ella. “La modista t’indicava com ho havies de fer, i com que jo tenia màquina de cosir m’ho feia a casa. Me vaig fer una falda al vol per anar a ballar el vals: era enramada, tota florida (un florit petit), ampla i llarga fins a baix. La vaig estrenar a les festes del poble”, recorda amb emoció Josefa, “sempre sortia la primera a ballar, era molt balladora, tenia molts amics que volien ballar amb mi. Xalava de ballar perquè la falda anava al vol, i com que lo ballador era tant bo! Lo que més m’agradava ballar era lo vals i el tango”.

Va conèixer al seu marit passejant per la carretera d’Aldover. “Ell se va posar al meu costat, i jo vaig dir: on vas tu?, i ell diu: és que voldria passejar amb tu, m’agrades molt…, i vaig dir: pos bueno… I així vam anar seguint fins que mos vam fer nuvis”, assegura. Fina conta que en un primer moment no volia passejar amb ell, però després si: “m’agradava ell, tot ell”. Fina explica que va estar molt enamorada, i plorant reconeix “encara n’hi estic ara”. El seu marit fa anys que va morir, i plorant emocionada comenta “sempre que parlo d’ell no puc… tinc aquella cosa aquí dins…(s’assenyala el pit)”.

En quant al casament comenta que “ens vam casar com dos pobrets, perquè no teníem res, vam casar-nos i mos van posar amb una tia d’ell que era fadrina”. En aquell moment, al casar-se, va venir a viure a Jesús: “vaig deixar a mons pares, lo de mons pares va ser molt gros, jo me’ls estimava molt. En veure que ploraven quan marxava… tenien assossego, però vaig haver d’aguantar. La meua mare plorant, pobreta, i li vaig dir: Mare no plores, jo me’n vaig en Ramon, me l’estimo molt; sense ell no puc passar, sense ell no”.

“No et puc dir el que he estimat a este home i encara l’estimo”, confessa Josefa. Al principi de casats van viure amb la padrina de Ramon que era soltera. I, en pocs mesos, es va quedar embarassada del primer fill. Tot i que al principi va ser dur, a poc a poc tot va prendre el seu camí. Fina comenta que el seu marit era molt treballador, explica que als primers temps es dedicava a l’estraperlo-lo: “agafava una bicicleta que s’arreglava ell i al manillar es posava un pot d’oli i ell anava com podia…”. Així doncs, van formar una família de quatre fills, i van afillar una xiqueta de pocs mesos que també van fer gran, “vaig criar-la com si fos meua, se’n va anar de casa en 40 i pico d’anys”.

L’època de criança dels fills la recorda com a bona, “no en van patir, de gana, ni anaven mal vestits, portaven los seus bibis, que els cosia jo”, puntualitza Fina, “los xiquets sempre estaven amb mi”. Amb tot Fina explica que un cop es va casar no va treballar fora de casa: “ja n’hi havia prou de faena a casa”.

Comenta que la vellesa la porta bé, “però de vegades tinc una miqueta de nervis”, proclama. Ha sigut una dona independent que li ha agradat fer-ho tot. Comenta que no troba res bo si no ho fa ella, reconeix que li costa que l’ajuden . “Jo ho faig i en guardo un plateret a cada fill i me diuen ‘Mama que bo!’

L’estat actual de salut amb els darrers diagnòstics explica que els porta “malament, tu saps lo que és això de voler aixecar-te i comences així (a tremolar), les cames… Ai mare meua! Què trist és això! Jo no puc, no puc!, però ho he d’aguantar. A més, ara ja sóc vella, en tinc 93, però d’aquí dos mesos 94”. Del seu pas per l’Hospital comenta que es sent ben cuidada “jo us estimo a totes molt, quantes vegades dic a les persones que venen noves que prenguin una miqueta de confiança”.

Quan li preguntem què és el més important a la vida, confessa que “l’amor, la companyia del meu home i els fills que me’ls estimo molt”. A més, ens explica que té una gosseta que és diu Estel i li fa molta gràcia i companyia: “si em sobra alguna cosa de menjar li poso en una bosseta que porto a la bossa de mà i quan arribo ja sap que porto alguna coseta, se posa contenta”.