Felipe Crespo
Felipe va néixer el 2 d’agost de 1940 a Santander, els seus pares eren Lorenzo i Vicenta. Felipe, a més, va tenir tres germans més: Vicente, Lorenzo i José; ell era el més petit. De l’arribada a Tortosa ens conta que “vivíem a Santander i mon pare era taxista, tenia dos taxis. Un taxi lo portava el pare i l’altre un germà de ma mare. Quan se va acabar la guerra li van prendre els dos taxis, perquè eren d’un altre partit, li van fer una mica la guitza”, fa memòria Felipe, “llavors els vehicles estaven a mans de l’Ajuntament de Santander i de l’alcalde d’aleshores; mon pare tenia uns cotxes bastant majos en aquell temps.”
Per mediació d’un polític va decidir marxar de Santander, el va ajudar una clienta que tenia una casa de cites. “Al meu pare el tenien ataüllat. Llavors passaven en un camió petit i feien pujar a les persones que detenien. A Santander hi ha un lloc que es diu El Faro, i té un precipici bestial de pedra, no gastaven ni una bala: ‘Salten!’ los hi deien, allí hi ha un monument als caidos”, manifesta.
Felipe conta que gràcies a la dona de la casa de cites el seu pare va poder salvar la vida, perquè mentre el camió anava cap al Faro, el van aturar i el van fer baixar deixant-lo lliure. “Llavors va decidir marxar, i gràcies a un polític, anomenat Abadie, li va buscar feina a Tortosa, a l’Hotel Siboni”. Primer va venir el seu pare sol i després va acudir la resta de la família. “Em vaig trencar lo braç a l’estació de Santander quan veníem a Tortosa. Vam llogar un pis al Carrer de la Mercè i davant estava lo Col·legi”, recorda Crespo.
Els primers records que té Felipe de Tortosa és que no l’entenien els amics, perquè parlava en castellà. “Parlava castellà, era un bicho raro. Vaig estudiar a la Mercè, i se va fer una colleta”, rememora. Durant aquells anys, va cursar l’educació elemental i anava a un repàs. Felipe recorda que quan era jovenet els seus amics sortien dissabtes i diumenges, mentre que ell ajudava el seu pare al bar del Siboni. “Ells anaven al parc a passejar i jo estava amb un carretonet amb los frigos en una caixa de fusta”, assegura.
La família Crespo ha estat molt vinculada al món del futbol i a l’arbitratge. “Mons germans van crear un equip de futbol que s’anomenava Agrupación del Delta del Ebro, però no estava federat. Amb los amics anàvem a les festes majors de Batea, Gandesa… per la zona de la Terra Alta”, destaca il·lusionat Felipe, “de fet, anàvem en un camió petit los jugadors i jo mateix, que feia de massatgista, i portava un maletí de fusta; érem bons. Després, mons germans van deixar aquest equip i es van dedicar a l’arbitratge”.
Així doncs, Felipe explica que els quatre germans van acabar sent àrbitres. “Els meus germans m’animaven a arbitrar, però cada setmana hi havia soroll i pensava que en tant soroll aquesta professió no era per a mi, massa jovenet”, confessa Crespo. Mentre van viure a Tortosa els germans del nostre protagonista treballaven a tallers Barberà. “Feien anelles per als vaixells”, però van decidir marxar a Barcelona, tota la família excepte el germà gran que ja s’havia casat a Tortosa, tot i que després també va marxar amb la seua família a Barcelona.
“A Barcelona vam treballar a una fàbrica de motors dièsel que es deia Matacás, tots los taxis de Barcelona portaven este motor.» Tota la família treballava a la fàbrica, excepte el pare que va fer de porter i sereno a Molins de Rei. “Vivíem tots junts a Molins de Rei i treballàvem a Sant Feliu de Llobregat…”
En aquesta època, d’estada a Barcelona, Felipe va començar en el món de l’arbitratge: “Lo germà que anava davant de mi ja era àrbitre de partits de regional i de tercera divisió, i per això mos va arrastrar a tots; treballàvem entre setmana i los diumenges anàvem a arbitrar.” “A mi no m’anava bé marxar de Tortosa, perquè tenia la colla d’amics, però un cop a Barcelona em van embolicar per a fer-me àrbitre, per a distraure’m i al mateix temps aprendre.”
Però Felipe sempre que podia venia a Tortosa a passar els dies de festa i, finalment, es va quedar a Roquetes. “Mons pares i mons germans no ho entenien”, revela Crespo. “Es veu que del Col·legi d’Àrbitres em venien a veure i li deien a mon germà que era una llàstima que marxés a Roquetes perquè tenia bones maneres i formes com a àrbitre, però jo vaig tornar aquí per amor”, confessa.
“Hi havia dos opcions: o venia jo cap aquí o ella cap a Barcelona, però a ella anar a Barcelona no li semblava bé”, explica Felipe. Es va casar amb Elvira Garcia i van tenir quatre fills: Felipe, Fernando, Gemma i Núria. Vivia a Roquetes, treballava al taller de Barberà i arbitrava, primer per les Terres de l’Ebre i després va pujar a regional.
Conjuntament amb Felipe repassem les categories: “Tercera regional, segona regional, primera regional i, després, ja passava a la Catalana que entrava tota Catalunya”. Sobre la pregunta si li agradava ser àrbitre Felipe diu:: “Al principi era una mica forçat perquè on anaven ells (els germans) anava jo, perquè no tenia cotxe encara, i al lloc que ells anaven a arbitrar anava jo. (…) Primer me deixaven a l lloc i, després, me passaven a recollir, tan si anava bé com si anava malament. Al principi no m’agradava, però en poc temps vaig pujar de segona regional a primera regional, també hi havia una categoria que es deia preferent”. El nostre protagonista reconeix que a Roquetes també va prosperar molt com a àrbitre, arribant arbitrar a 1ª divisió.
“Arbitraves a partits que juguessin equips d’altres regions d’on naixies o vivies, al Barça només podia arbitrar-lo al Gamper, ni al Barça ni a l’Español podia arbitrar”. Felipe ens argumenta que va ser àrbitre des dels 18 anys, arribant a 1ª divisió i a ser àrbitre internacional com a jutge de línia. De fet, l’any 1985 va ser guardonat amb El silbato de Oro. Crespo també ens argumenta que té un fill que és entrenador i un altre fill i un net que són àrbitre
Un consell que ens dóna Felipe és: “Sigue quina sigue la idea que tingues sigues valent i tira endavant, tingues aspiracions. Deixa estar els altres i preocupa’t de la teua persona, de traves sempre en trobaràs a la vida, lo principal és que les vages superant”. Al preguntar-li com sortejava les situacions complicades dels partits amb molta rivalitat ens diu: “Xiulava el que veia i ho feia fàcil”.