Damián Gironella

Damián Gironella Barberà va nàixer el dia 14 de setembre del 1932 al municipi d’Alfara de Carles, al Baix Ebre. En Damián és el petit de quatre germans i és conegut com Damián lo Campetxe. Gironella explica que el seu pare va ser pastor, “teníem bestiar, cabres…”, mentre que la seua mare “es dedicava a criar els xiquets, ja tenia prou faena amb això…”. “Tenia tres germanes més: Pilar, Primitiva i Rosita; mon pare volia un noi i no va parar fins a tenir-lo…”.

En Damián tenia 4 anys quan va esclatar la Guerra Civil. El primer record que en conserva “va ser quan van tirar les bombes a un mas que teníem a una hora de camí del poble, lo Mas de Campetxe. Es rumorejava que alguna cosa passaria i la gent ja tirava cap als masos i les coves”, afirma Damián. “Érem gent de dos o tres cases i esmorzàvem farines quan es van començar a sentir els avions, vam sortir cap a fora l’era i de la part del Farrubio, de Caro, venien 4 o 5 paves, 5 avions… van passar un davant, després dos i darrera dos o tres… i temps de passar lo nostre… ja veiem unes llums que baixaven…”, continua, Damián Lo Campetxe.

“La gent deia: tiren papers i eren bombes… ‘booooommmm’ feien un soroll! Mon pare me va agafar d’un braçat i me va portar a una cova mentre la metralla queia damunt nostre… la guerra a partir d’aquell dia ja no va parar… a la cova vam fer la vida molt de temps… d’allí veiem les bombes que tiraven al poble, la fum… mon pare deia: no en quedarà ni una, de casa…”, recorda pensatiu Gironella.

Damián explica que de petit va anar a escola, però que a Alfara es feia a l’església. “L’escola llavors la feien a missa i allí anaven un mestre i una mestra i ensenyaven la matèria allà mateix”, recorda Damián. Amb això, també fa memòria de les primeres vivències a l’escola, “el primer dia que m’hi van fer anar vaig sortir disparat, no volia anar”, confessa rient Gironella, “després quan vaig ser més gran ja vaig anar, feien repàs a 10 pessetes.”

Amb totes les vivències viscudes, Damián reconeix que No té massa bon record de la seua infància i joventut, atès que no hi havia res. “Patíem gana, no hi havia “cafès”, es posa a riure i assegura “a vegades acostumaven a fer el Calavera; era agafar un cordell llarg i lligar-lo en un picaport i d’un tros lluny… ‘cataclin, cataclan’, trucàvem a les cases i marxàvem corrents”.

Damián explica que en aquella època recorda una DANA com la que ha malmès València fa poques setmanes. Assegura que l’aiguat que hi va haver, no l’ha tornat a veure mai a la vida. “Aquí a Jesús, si hagués estat com ara de cases s’hagués emportat la meitat de les edificacions, recordo que en aquella època se va endur terrats, terrasses, corrals… va sortir el barranc Cervera, que baixava més aigua que aquí (assenyala dalt al sostre)“.

Anys després de la guerra recorda una anècdota: un dia que va anar al Toscar a caçar amb el seu futur cunyat, la Guardia Civil els va confondre en Maquis. “Ens enxampen a natros caçant i vam arrencar a córrer, hi va haver un tiroteig i no ens van matar d’un miracle…”, confessa Damián. “Al final mos van parar i el sergent va veure de seguida que érem una parella de beneits i mos va dir: se han encontrado la vida esta mañana por 100 pesetas (que era el que valia la denuncia per portar armes). Vam estar un temps sense caçar; mos van prendre les escopetes i mos ho van prendre tot…”, sentencia.

La caça ha sigut la seua gran afició de la vida, sobretot la caça del porc senglar. Tota la vida ha format part de l’associació de caçadors del poble: La Societat de Caçadors Sant Julià. “He sigut el secretari, el tresorer, he ensenyat a caçar el porc senglar a molta gent… l’associació a ajudat a unir al poble, els hi demano als qui encara hi formen part que no s’ho deixen”, prega Gironella. No obstant això, adverteix que “sempre s’ha de tenir respecte als animals. No m’han tocat mai, però alguna vegada m’han acorralat…”

En el transcurs de la conversa, Damián assegura que en vuit o nou anys ja ajudava el pare amb les cabres. “Vaig fer una temporada de comadrona, em cuidava de fer criar a les cabres i ajudar a les que no podien”, rememora Damián Lo Campetxe, “la meua germana feia de assenyaladora dels cabrits, els hi posava un llaç al coll per saber qui era la mare de les cries”.

Uns any més tard, amb 13 o 14 anys Damián ja va treballar pels seu compte, es va dedicar a ser tallador de pins per a fer fusta; viatjava per tota Catalunya: Lleida, Girona… “Al principi els tallava a cop de destral, més tard ja es van començar a tallar en un sorrac i, al final amb lo sorrac de motor. El motor ja el vaig portar tota la vida,”, comenta Gironella. “Vam anar per tota Catalunya tallant pins, abans els fustaires compraven els pins per a treballar la fusta i ells mos llogaven a natros per a tallar-los…”, manifesta.

Pel que fa a la seua vida personal, confessa que al llarg de la vida ha tingut algunes relacions més o menys series, però Damián no s’ha casat mai. Alguna vegada s’ha enamorat, però cap relació ha sigut prou ferma com per a formalitzar-la. D’una antiga relació conserva l’amistat encara, “encara ara quan estem junts mos discutim, no podem fer barca dreta…”, diu rient.

Pel que fa a l’àmbit familiar, actualment manté bona relació amb les nebodes, les quals tenen cura d’ell. Aquesta no és la primera vegada que està ingressat al nostre centre. Malgrat que estar malalt no ho desitja ningú l’experiència d’estar aquí ha sigut bona. “M’han ajudat a posar-me bo cada vegada i poder tornar a casa”, reconeix agraït. Però Damián diu que hi ha una cosa clau per a la recuperació. “Les ganes ja les has de portar, has de tenir força de voluntat. Si no en tens és difícil que aclareixis res, però si en tens, les coses les pots adreçar molt”, declara Damián.

Reflexiona sobre la vida i diu que, per a ell, a la vida és tot important però sobretot ens confessa una premis rellevant: “a n’esta vida faces bé i no mal, que altre sermó ja no et cal”. “Si tu tens una mica de cap, el bé i el mal ja el coneixes, no cal que te l’expliquen… si ets bona persona ja tens molt guanyat”.