Carmen Altadill

IAIA CHIN 1

Carmen Altadill Valldepérez va nàixer el 31 d’agost de 1932 a Tortosa, “casa la Ganxa” explica que era el malnom de la família, a la Raval de la Llet (el barri de Sant Llàtzer). A ella, però, no la van cridar mai Carmen, li deien Carmencin i de Carmencin va passar a dir-se Xin. Actualment tots els de casa la criden: la Iaia Xin. Carmen ha viscut tota la vida a la Raval “al carrer Cementeri”, actualment conegut com a carrer Barcelona”. Ens explica que es deia així perquè era el carrer on estava el cementeri, on ara està la plaça de la Unió i “anys més tard el van traslladar cap a la muntanya”.

Carmen va tenir un germà més gran. El seu pare era pagés i la mare estava a casa cuidant de tothom, “tenia a sa mare, a sa sogra, a mi i a tots”, comenta la iaia Xin. De petita va anar a escola que hi havia a la Raval. “A la classe de Doña Clotilde; el col·legi estava entre l’esglèsia i el canal i després anàvem al repàs amb ella també”. Quan va ser més gran va anar al col·legi de La Mercè. Carmen explica que “allí, al col·legi de La Mercè estaven Doña Pepita Sol i Doña Pepita Climent, van ser dos mestres que vaig tindre allí dalt… llavors potser tenia 10 o 12 anys”, destaca Carmencin, “però allà als 14 anys ja  vaig sortir perquè havia d’anar a plegar olives, a ajudar al pare… sempre he estat fent lo de casa, era lo que ens tocava”.

IAIA CHIN 2
IAIA CHIN 2

Carmen va tenir un germà més gran. El seu pare era pagés i la mare estava a casa cuidant de tothom, “tenia a sa mare, a sa sogra, a mi i a tots”, comenta la iaia Xin. De petita va anar a escola que hi havia a la Raval. “A la classe de Doña Clotilde; el col·legi estava entre l’esglèsia i el canal i després anàvem al repàs amb ella també”. Quan va ser més gran va anar al col·legi de La Mercè. Carmen explica que “allí, al col·legi de La Mercè estaven Doña Pepita Sol i Doña Pepita Climent, van ser dos mestres que vaig tindre allí dalt… llavors potser tenia 10 o 12 anys”, destaca Carmencin, “però allà als 14 anys ja  vaig sortir perquè havia d’anar a plegar olives, a ajudar al pare… sempre he estat fent lo de casa, era lo que ens tocava”.

Recorda a les seues amigues de la infància, amb les quals jugava pel carrer. “Carmencin la Cabanes, Rosita la Pedregala i Carmeta la de Padres”, encara a totes les anomena pel malnom de les famílies, no pels seus cognoms reals. Quan se li pregunta per les relacions d’amistat i de parella en la seua joventut explica que  “d’amics en vaig tenir molts, però no vaig festejar en ningú més que no fos el meu home: Pepe lo Sant”. Continua explicant que “abans érem amics i anàvem en colla, de joves ni fèiem cap festa ni res… només passejàvem del parc a ‘l’Ensanche i de l’Ensanche al parc…”.

La iaia Xin recorda altres anècdotes, com quan “Algun dia anava al cine, però anava en mon germà, que tenia tres anys més que jo, a ell li agradava molt el cinema i era una persona excel·lent”. “ A vegades jo li deia a la mare que volia anar al cine i ella em responia ‘ahhh si, ara em llevaré els diners del pa per al teu cine’. Llavors mon germà em deia no patís ja m’hi portaria ell”. Carme explica que en aquella època, a Tortosa, hi havia diferents cinemes: el Goya, que estava al carrer Cervantes; el Coliseum, a la plaça Alfonso; i el Femina, que estava al carrer Teodor González.

Recorda a les seues amigues de la infància, amb les quals jugava pel carrer. “Carmencin la Cabanes, Rosita la Pedregala i Carmeta la de Padres”, encara a totes les anomena pel malnom de les famílies, no pels seus cognoms reals. Quan se li pregunta per les relacions d’amistat i de parella en la seua joventut explica que  “d’amics en vaig tenir molts, però no vaig festejar en ningú més que no fos el meu home: Pepe lo Sant”. Continua explicant que “abans érem amics i anàvem en colla, de joves ni fèiem cap festa ni res… només passejàvem del parc a ‘l’Ensanche i de l’Ensanche al parc…”.

La iaia Xin recorda altres anècdotes, com quan “Algun dia anava al cine, però anava en mon germà, que tenia tres anys més que jo, a ell li agradava molt el cinema i era una persona excel·lent”. “ A vegades jo li deia a la mare que volia anar al cine i ella em responia ‘ahhh si, ara em llevaré els diners del pa per al teu cine’. Llavors mon germà em deia no patís ja m’hi portaria ell”. Carme explica que en aquella època, a Tortosa, hi havia diferents cinemes: el Goya, que estava al carrer Cervantes; el Coliseum, a la plaça Alfonso; i el Femina, que estava al carrer Teodor González.

També explica amb orgull que va ser pubilla de Tortosa. “La gandalla me la va fer la meua iaia; de fet, van venir dos senyores de Tortosa demanant-me per favor si podien mirar com estava fet el treball de la gandalla de lo bonic que era… El mantó me’l va bordar la mare”. A les dones de casa seua les hi va agradar sempre les labors i ella va heretar aquesta passió, “però m’agrada més l’agulla que el ganxet”, confessa Carmen.

De les coses que ha cosit i recorda amb orgull són els vestits de comunió de les seues dos filles. “Jo veia la idea als aparadors i li ensenyava a la meua amiga Mª Cinta, que era modista, ella em triava i tallava la roba”.  El que també recorda amb il·lusió “són els vestits de pagesa de les seues netes, que totes han sigut pubilles”.

En quant al vestit de núvia no el va fer ella, li va fer la seua amiga. “Era negre, perquè en aquella època ens casàvem de negre… era molt bonic, com si fos de vellut”, s’emociona Carmencin, “encara recordo on vaig comprar la roba a casa Lapeira de Tortosa, portava un casquet al cap de color blanc en un vel…”

A part de tenir traça amb l’agulla, també ha sigut una bona cuinera. De fet, diuen que els pastissets de la Iaia Xin estan per a llepar-se  els dits. “Me va ensenyar a fer-los una dona de Remolins, La Gerra”. Durant la conversa, la iaia Xin ens dona la recepta per a qui es vulgui animar a fer-los a casa.

En quant al vestit de núvia no el va fer ella, li va fer la seua amiga. “Era negre, perquè en aquella època ens casàvem de negre… era molt bonic, com si fos de vellut”, s’emociona Carmencin, “encara recordo on vaig comprar la roba a casa Lapeira de Tortosa, portava un casquet al cap de color blanc en un vel…”

A part de tenir traça amb l’agulla, també ha sigut una bona cuinera. De fet, diuen que els pastissets de la Iaia Xin estan per a llepar-se  els dits. “Me va ensenyar a fer-los una dona de Remolins, La Gerra”. Durant la conversa, la iaia Xin ens dona la recepta per a qui es vulgui animar a fer-los a casa.

Continuem parlant de la família i ens comenta que ha tingut dos filles, Mª Carmen i Mª José. A cap de les dos els hi volia posar el nom que tenen, però el seu home, que era el que les anava a registrar, ho va decidir així. “No vull que li poses Carmen, que ja en som prou a casa, a mi m’agradava molt lo nom de Rosa i quan arriba a casa diu: no li he posat Carme, li he posat Mª Carme…”, recorda, rient.

A més, exposa que té cinc netes: Cinta, Alba, Roser, Mar i Júlia. Per elles ha fet de tot, ha xalat moltíssim, “totes sempre volien venir a casa, jo he estat molt per elles i he sigut molt criaturera… per elles he fet tot el que ha convingut i més”. A més, té 5 rebesnéts: Biel, Marcel, Martí, Martina i Pep. I tots la criden la iaia Xin, fins i tot li han regalat un conte que es titula La meva súper iaia. La iaia Xin; un conte on la seva neta la veu com una súper heroïna. “Això és cosa de Júlia -la seva neta-, ella m’ha estimat sempre molt; bé, totes m’estimen molt, però una cosa és estimar i l’altra entendre’t… i ella és així”. Mira el llibre molt contenta I diu: “que és bonic això, m’estimen… m’estimen…”

De la seua estada a l’hospital en fa una bona valoració. “Estic a gust i bé, sempre em cuideu…” Per acabar li demanem que si mai hagués de donar un consell a algú quin seria i ens respon que “li diria que fos lleial”. Per a ella el més important a la vida han sigut “les meues filles, que han sigut la meua vida i la del meu home. La família, fins i tot als gendres he estimat… Si mai necessités alguna cosa important avui li demanaria a Manolo (el seu gendre). Els demanaria que no es barallen mai, me’ls estimo molt a tots, els vull a tots”.